Sistema electoral a la II República

El sistema electoral de la Segona República es va definir, sobretot, en el Decret del 8 de maig de 1931. Aquest Decret va modificar la Llei electoral de 1907, amb l’objectiu de regular les eleccions i frenar el caciquisme:

• Es va rebaixar l’edat necessària per votar de 25 a 23 anys.
• Es va concedir la capacitat electoral passiva a sacerdots i dones, és a dir, podien ser candidats però no podien votar.
• Es va eliminar la possibilitat de proclamar diputats sense celebrar eleccions per als casos en què el nombre de candidats proclamats fos igual al nombre de candidats a escollir.
• Es va passar d’un sistema amb un sol candidat per circumscripció a un sistema de llistes obertes.
• Les circumscripcions coincidien amb les províncies i, a més, Madrid, Barcelona i la resta de capitals amb més de 100.000 habitants tenien circumscripció pròpia.
• Cada circumscripció escollia un diputat per cada 50.000 habitants. La fracció superior a 30.000 habitants donava dret a escollir un diputat més.
• Eren proclamats diputats els candidats amb més vots rebuts i que, a més, haguessin rebut més del 20 % dels vots emesos. Quan un candidat, malgrat haver aconseguit aquesta majoria, no aconseguia el tant per cent al·ludit, es declararia, quant a ell, nul·la l’elecció i se’n celebraria una altra el diumenge següent, en l’escrutini de la qual el vot quedaria restringit, ja que només es votava per als escons vacants de la primera elecció. Per ser proclamat diputat en la segona elecció, bastaria obtenir la majoria relativa de vots.
• El sistema de doble volta també s’aplicava a les eleccions parcials. Els diputats que havien estat proclamats en dues circumscripcions van haver de renunciar a un dels escons, de manera que es van convocar aquestes eleccions parcials per al 4 d’octubre de 1931 (i una setmana més tard si era procedent una segona volta). Així, en algunes circumscripcions es van arribar a celebrar quatre eleccions durant el 1931.

Cada partit o coalició podia presentar tants candidats com volgués. La llista oberta permetia als electors votar un nombre màxim de candidats segons el nombre de diputats de la circumscripció.

La llei no obligava a utilitzar tots els vots i permetia escollir candidats de partits o candidatures diferents, cosa que donava més importància a les persones que als partits. A més, les llistes obertes permetien als electors confeccionar la seva pròpia papereta.

Els candidats es presentaven dins de coalicions que canviaven segons les circumscripcions i les convocatòries. Un mateix candidat podia presentar-se en més d’una circumscripció. Personalitats destacades com Francesc Macià, Gabriel Alomar o Lluís Companys van ser elegits en diverses circumscripcions, fet que mostrava la seva popularitat.

El 27 de juliol de 1933 es va aprovar la Llei de reforma electoral que va comportar els canvis següents:

• Es van modificar les circumscripcions: es va incrementar el nombre d’habitants a 150.000 per constituir-se en circumscripció. Això va fer que Badalona, Sant Adrià de Besòs i Santa Coloma de Gramenet quedessin integrades en la circumscripció de Barcelona ciutat. Com a conseqüència del canvi en el volum de població per circumscripció i de la seva delimitació territorial, el sistema d’assignació de diputats va fer que el nombre d’escons canviés d’unes eleccions a unes altres, de tal manera que l’escó addicional s’assignava sempre a les majories.
• Es va modificar l’escrutini: calia obtenir el 40 % dels vots vàlids escrutats a la circumscripció per guanyar a la primera volta. I, si no s’assolia, se celebrava una segona volta amb els candidats que haguessin aconseguit més del 8 % dels vots.

1.   Sistema de vots restringit

Atès el caràcter restringit del vot, on cada elector tenia un nombre de vots inferior al nombre d’escons, els escons de cada circumscripció es dividien en dos grups:

• Escons de majoria: representaven aproximadament el 80 % dels escons totals de la circumscripció.
• Escons de minoria: representaven el 20 % restant.

2.   Estratègies electorals

• Anar per majories: un partit presentava el mateix nombre de candidats que els corresponents als escons de majoria. Així evitava dispersar els vots en els escons de minoria. Aquesta estratègia la feien els partits que creien que podien guanyar i confiaven que els seus votants triessin exactament els candidats proposats.
• Anar per minories: un partit presentava només els candidats corresponents als escons de minoria. Així concentrava els vots en aquests pocs escons. Aquesta estratègia la feien els partits que sabien que no podien guanyar, però volien assegurar-se una representació.

Aquest sistema permetia que les minories tinguessin representació parlamentària, però alhora donava un avantatge clar al partit o coalició més votada, que podia obtenir més escons que el percentatge real de vots.

3.   El vot de barreja (panachage) i la copada

El vot de barreja (panachage) permetia a cada elector fer la seva papereta, escollint candidats de diferents partits. Els partits utilitzaven aquesta tàctica quan els convenia per evitar segones voltes desfavorables.

La copada era una estratègia més ambiciosa. El partit presentava més candidats que escons disponibles i demanava als votants que repartissin els seus vots entre ells per guanyar tots els escons possibles. Aquesta pràctica només es podia aplicar en circumscripcions on un partit tenia molta força i permetia impedir que l’oposició aconseguís representació.

4.   Ball d’escons

El sistema d’assignació de diputats per percentatge de població va fer que el nombre d’escons variessin d’unes eleccions a altres.

En el quadre següent es mostra el ball d’escons en algunes circumscripcions:

La Segona República va implantar el sufragi universal amb les eleccions del 19 de novembre de 1933, les primeres a Espanya amb vot femení. Les dones, que no havien pogut votar a les eleccions de 1931, van exercir finalment el seu dret després d’un intens debat parlamentari.

La Constitució republicana de 1931 ja havia reconegut aquest dret en el seu article 36, establint que homes i dones majors de 23 anys gaudirien dels mateixos drets electorals. Com a conseqüència, més de sis milions de dones es van incorporar al cens i van participar per primera vegada en uns comicis generals.

Tot i els recels expressats per alguns sectors polítics, que consideraven que el vot femení podria afavorir les opcions més conservadores, les anàlisis posteriors han demostrat que els patrons de participació i de vot de dones i homes van ser molt similars. La victòria de les candidatures conservadores s’explica principalment per la fragmentació de les forces republicanes i reformistes, més que no pas per la incorporació del vot femení.

A Catalunya, l’entrada de les dones al cens electoral també va contribuir a incrementar significativament la participació ciutadana en les eleccions.

Les primeres candidates

Durant la Segona República, les dones van poder presentar-se com a candidates a les eleccions a Corts Constituents de 1931 abans fins i tot de tenir dret a vot, un dret de sufragi que no van exercir per primera vegada fins a les eleccions generals de 1933.

A les eleccions de la Segona República es van presentar, com a candidates, un total de 19 dones, però cap va aconseguir prou vots per ser diputada a Catalunya.

La primera dona que va presentar la candidatura a unes eleccions legislatives a Catalunya, l’any 1931, va ser Dolores Ibárruri, coneguda com “La Pasionaria” i integrant del Partit Comunista. Es va presentar per la circumscripció de la ciutat de Barcelona i va obtenir 185 vots, quan encara les dones no podien votar. Tot i això, va ser diputada a les Corts espanyoles per la circumscripció d’Oviedo i l’any 1933 es va tornar a presentar amb el Partit Comunista de Catalunya.

A les eleccions a les Corts del 1933, la candidata que va aconseguir més vots va ser l’escriptora gironina Aurora Bertrana, d’Esquerra Republicana de Catalunya, a la circumscripció de la ciutat de Barcelona, amb 122.285 vots.

La dreta només va estar representada per dues candidates: Àngels de Janer Milà de la Roca, carlista tradicionalista, que va aconseguir 2.883 vots a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932, i Amèlia Codorniu de Gendrau, d’Unió Democràtica, amb 2.281 vots a les Corts del 1931.

A les darreres eleccions de la Segona República, l’any 1936, cap dona va representar cap partit a Catalunya.